ESCRIPTOR

Selecció d’alguns fragments de les seves memòries:

Els “Haras” de Perpinyà

“Em van despertar. Un raig de sol entrava per una  claraboia i m’acariciava la cara. Però quan dormo el sol no em molesta. Ajaçat sobre la mica de palla que cobria el paviment, apinyat entre els cossos i les cames dels altres refugiats i l’escampada de maletes i fardells, em sentia còmode, però els companys estaven impacients de veure’m dormir quan ells ja havien plegat les mantes del jaç. Aquella gran nau, que havia estat quadra per a la cria de cavalls, era un refugi digne d’un rei. La guerra, per a mi, s’havia acabat.

La nit abans m’havia posat el pijama xinès de color vermell, el Barnes i les sabatilles que, junt amb una muda i alguns papers, portava a la motxilla des de Barcelona. Vaig sortir al defora a fer les necessitats, passant, com aquell qui travessa una riera gambant de pedra en pedra, per entre la fosca munió d’homes ensardinats, soldats vençuts, cansats, esparracats i bruts, que en arribar al camp -eren un parell de milers- no tingueren la sort de poder-se aixoplugar com nosaltres en una quadra.

Alguns d’aquests infeliços, en veure’m tan empolistrat, van sentir-se obesos i m’assassinaren  amb la mirada i m’esbroncaren. Vaig deixar-los dir. El fet és que aquella nit, la meva primera nit d’exiliat, ben cagat i pixat, vaig dormir com un angelet. L’Antoni Clavé va queixar-se de tant com m’havia arrambat a ell per no passar fred, no l’havia deixat dormir en tota la nit. Prop nostre, un home amb un abric fosc i un barret que li amagava el cap continuava jagut i imòbil com si fos mort. Després va resultar que efectivament era mort. Devia haver mort durant la nit sense que ningú no s’adonés. Després cada matí apareixia algun cadàver anònim.

Els Haras -un tancat al voltant d’unes antigues i desafectados cuadres per la cria de cavalls (d’ací en ve el nom), situats als afores de Perpinyà entre la carretera de Tuïr, l’antiga carretera de Barcelona, i la via del ferrocarril Cervera-París- fou convertit en un petit camp de concentració que servia de dipòsit provisional per als refugiats espanyols que la gendarmeria francesa anava capturant mentre esperaven ser traslladats als grans Camps d’Argelès, Saint-Cyprien i el Barcarès.

Als Haras era prohibit apropar-se a la vella tanca de reixa de fusta filferrada que circumval.lava el recinte, guardada per un escamot de gendarmes i un destacament de soldats negres senegalesos, amb la baioneta calada. El camp no disposava de latrines ni hi havia distribució de ranxo. Una petita aixeta, que part del dia no rajava, era tot el subministrament d’aigua de què hom disposava per a beure i rentar-se.”

Cartes de París

“Monsieur Negrel anuncià des de París que havia aconseguit solucionar la situación legal d’en Clavé. Així doncs, sense pensar-s’ho dos cops, el meu company, el 5 d’abril, content i compungit a la vegada, prengué l’exprés de les 20:20 cap a París.

A acomiadar-lo vam manar-hi tots: mademoiselle Martin, el seu germà Laurent, en Vives, en Sala, en Francesc i jo.  A l’andana de l’estació em van caure les llàgrimes. Durant dos mesos, dia a dia, hora a hora, havia compartit amb en Clavé la meva vida: el petit però encoratjador triomf de l’exposició a la Galerie Vivant, les mateixes esperances i les mateixes angoixes pel dramàtic desemparadement en què es trobaven les postres mares respectives.

Com ha recordat Just Cabot, “lliga molt més i més de debò compartir l’estretor econòmica en que no pas la prosperitat”. Quan l’exprés de París va desaparèixer en la llunyania vam abandonar aquella estació que per a en Salvador Dalí seria més tard “el centre del món”, com ho va ser per a nosaltres aquell any. (…)

Quatre dies després vaig rebre de París la primera carta d’en Clavé a la qual en van seguir unes altres nou fins al setembre. Aquestes cartes, a part del seu valor sentimental, són un interessant testimoni de les primeres impressions d’aquell noi del carrer Valldonzella del Raval de Barcelona davant la mítica capital de l’art, que, més endavant, el Clavé pintor va fer seva. Ara m’ajuden a precisar alguns fets i a situar-los en una data concreta. De les meves cartes, no en tinc còpia, perquè aquells anys les escrivia a mà i en Clavé les va cremar totes el 1940, en abandonar París fugint dels alemanys” (…)

Estiu del 1939

“Retrobar-me amb en Clavé a Canet i tenir el goig de compartir l’ampolla de xampany que monsieur Font tenia la delicadesa de col.locar sobre la tauleta que em tenia reservada les nits de gala a L’Aquarium em va il.lusionar qui-sap-lo. Compartia aquella tauleta amb el meu germà i em permetia invitar alguna de les entraîneuses que treballaven al casino, totes elles molt amables, vingudes de París per engrescar els clients a consumir.

Aquelles nits em sentia com un Rothschild. En Jean Font, l’encarregat del casino, era el fill gran de Joan Font, català del Principat i propietari o concessionari de tres dels set cinemes de Perpinyà.

 (…) En Clavé, a París, enyorava el “sol, solet” que allí no es deixava veure i les postres formes de vida més o menys rousseaunianes de refugiats “indesitjables” però espavilats. Ho explica i se’n queixa en la carta que vaig rebre a primers d’aquell juliol: “Ja veus que m’he tornat un fresc de debò amb això d’escriure. Gairebé faig com tu els primers dies.

(…) Em sembla que el viatge que pensava fer a Canet se n’ha anat a rodar, almenys per ara, puix el cònsol espanyol no crec que doni encara l’autorització que Tori té demandada ja fa temps. De totes maneres, si no vinc a l’estiu serà a l’hivern, el cas és que ens puguem veure.

M’agradaria que pogués ésser aviat, puix tinc també moltes ganes de poder-me banyar, car això, ací, no és possible. Creu que el sol, és a dir, el que aquí en diuen sol, no es veu gairebé mai. A les nits encara algun abric de mig temps, o sigui, allò a ple hivern portàvem a Barcelona… Quina llauna el clima d’aquest país! Tu, en canvi, deus estar negre com el carbó de tants banys de sol. “El verdadero color bronceado” com aquells anuncis que es veuen pel carrer.

Per una de les coses que em sap greu no poder venir és per “l’Avi”. Tanta il.lusió que tenia de pensar que tornaria a veure’l amb calçotets llargs, i aquesta vegada nous! Què hi farem “Contra el destino…” (com diu aquell tango de l’Irusta i en Fugasot) no s’hi pot fer res.

El dia 12 em donaran per fi l’autorització per a viure a París. Ara vaig tranquil pel carrer i fins i tot m’atreveixo a preguntar els carrers als guris. Abans, en canvi, cada vegada que me’n creuava algun em semblava sentir sempre “Les papiers s’il vous plaît”…”

Foscor al final del túnel

“Le Monde que aquella tarda de dijous 3 de maig de 1945 vaig comprar com de costum al quiosc de la cantonada d’Alasseur i l’avinguda de la Motte-Piquet presentava a primera plana la gran notícia: ”Hitler ha mort”. En Rafael Tasis ja me n’havia assabentat per telèfon des de l’oficina de la Radiodifusió francesa.

Els aliats havien recompensat el seu antigermanisme amb el càrrec de redactor per a les emissions en llengua espanyola a l’Amèrica llatina, per obra i gràcia de l’Eugeni Xammar, que era el cap de la secció. Ara ja no hauria de patir per arribar al final de mes. El diari precisa: “L’almirall Dönitz, que ha succeït Hitler, vol prosseguir la lluita contra el bolxevisme”.

I en una pàgina interior a la secció Últimes Notícies, sota la capçalera “Després de la mort de Hitler/escepticisme a Londres i Washington”, publica el següent: “El corresponsal de l’agència Reuter a Washington informa que el president Truman s’ha assabentat de la mort de Hitler quan mantenia una conferència amb el general Marchall, cap de l’Estat Major de l’exèrcit dels Estats Units. Un quart d’hora més tard Truman abandona la Casa Blanca amb el somriure a la cara”.

Amb el mateix escepticisme els medis polítics de la capital britànica acullen la notícia. Alguns hi veuen una maniobra de propaganda gràcies a la qual els alemanys intenten crear el mite de Hitler heroi i màrtir per ressucitar el nazisme deprés de la guerra. Amb aquest fi es recorda que Stalin ha repetit manta vegades que ja feia temps que Hitler s’havia replegat a un refugi segur, després d’haver confiat a un doble el paper de morir al seu lloc.

El Foreign Office acepta la versió de la defunció de Hitler; diu, això no obstant, que després de la capitulació d’Alemanya demanarà veure el cadàver a fi que no pugui quedar cap dubte sobre la seva mort. Aquells detalls macabres me’ls va donar en Tasis. Freqüentment ens vèiem a la sortida de les oficines de la Radiodifusió situades als Camps Elisis, a vegades en companyia d’un jueu cubà extremadament simpàtic, locutor de les emissions en llengua castellana, que entenia el català o ho feia veure.”

Cinema i teatre

“A mesura que van obrint  les portes, els cinemes s’omplen ràpidament i cal fer cua per comprar entrades. Això no ens va privar a la Josette i a mi d’anar-hi sovint i gaudir de pel.lícules provinents de Hollywood, la major part de tema bèl.lic. La Meca del cinema went to war  amb entusiasme.

Els estudis no pararen de rodar pel.lícules de guerra i embutxacar-se milions. Sembla que el meu arrelat antimilitarisme no s’adiu amb el fet que sempre m’hagin interessat les pel.lícules de tema bèl.lic. Des de la gran producció The Big Parade, de King Vidor el 1925, i la no menys important dins la història del cinema nord-americà, A Farewall to Arms del 1932, amb Gary Cooper i Adolphe Menjou, fins a The Best Years of Our Lives (1946), passant per Thirty Seconds Over Tokyo (1944), de Mervyn LeRoy i Objective Burma (1945), de Raul Walsh, vaig ser un fidel espectador d’aquests films que projectaren els cinemes de París durant el període de la immediata postguerra.

Quan sols tenia nou anys vaig veure la primera pel.lícula esmentada amb el títol castellà de El gran  desfile, al cinema Coliseum de Barcelona; a més de la gamma de sentiments convencionals: el coratge, la por, el sofriment, la resignació, l’avorriment, l’americà de la Gran Guerra del 1914, per primera vegada a la pantalla un combat aeri era filmat des de l’aire mateix. El film de King Vidor mostrà unes imatges realment “verídiques” del front.  (…)”

L’estiu del 1947 a Perpinyà

“En Miquel Paredes, després de passar uns quants dies a París, venint de Perpinyà, va viatjar a Brussel.les, amb la intenció de treballar-hi una llarga temporada. Hi anava curull d’optimisme, emmirallat per les grans possibilitats d’èxit que un escultor i mecenes d’art belga li havia augurat que tindria sota el seu patronatge.

Pocs dies després de la seva arribada a Brussel.les, al desembre de 1946, m’escrivia una llarga carta gloriejant les excel.lències de la capital de l’art flamenc, amb relació al París esmorteït de la postguerra: “Aquí la vitualla i el vestir no falten, les botigues són a punt de rebentar, i n’hi ha de milers. Tenen un gust exquisit per la presentació, coses de poca importància són exposades com si fossin joies.

Tot dóna una sensació d’afestiva riquesa. Per la meva part sóc optimista i crec que podré fer-hi carrera. De totes maneres no vull deixar el contacte amb París. Ací el que em manca de moment és l’ambient i el contacte amb altres artistes. D’espanyols o catalans n’hi ha molts pocs i d’artistes pintors o escultors, cap”.

Perquè en Paredes no es trobi tan sol a Brussel.les li envio l’adreça d’en Josep Carner     –Avenue Ceriniers-, dient-li que estic segur que es farà un goig de conèixer-lo i el podrà ajudar. Al mes següent -10 de febrer de 1947-,  Paredes, en dornar-me les gràcies, em comunica la nova adreça de Carner: Avenue Auguste Reyers 155 (Schaerbeek) Brussel.les, i em diu que tant ell com la seva muller, Émilie Noulet, faran els possibles per ajudar-lo. Durant aquest període, Carner m’escriu quatre o cinc cartes que malauradament no tinc (…)”

Les franceses del “Bonjour”

“Arribem demà a les vuit del matí”, deia el telegrama que va rebre Mario de París.                I l’endemà a les set, dijous 4 de novembre de 1948, Mario va passar per Reforma a recollir-me i vam anar al camp d’aviació, on el gerent va comunicar-nos que l’avió que portava la companyia arribaria amb retard. Ansiosos, àdhuc una mica inquiets, no ens va tocar sinó esperar.

El gerent maldà per donar-nos confiança, no va parar d’anar a la torre de control per obtenir-ne notícies. Després d’una llarga espera ens féu saber que l’avió havia aterrat a les illes Açores perquè una depressió al mig de l’Atlàntic l’havia impedit passar. Vam decidir anar-nos-en, pendents d’una telefonada del gerent a Mario. L’endemà a les vuit del matí, vam tornar al camp d’aviació.

Fins a dos quarts de tres no aterrà el gegantí i famós Douglas DC-3 de la Trans-World Airlines, que feia el primer vol directe París-Ciutat de Mèxic exclussivament per a nosaltres. L’endemà la premsa es féu eco de la ”llegada de las bellezas parisianas”, entre les qual n’hi havia d’austríaques, poloneses, russes i la majoria, evidentment, franceses. Totes vestides uniformement amb una mena d’impermeable lleuger, de colors vistosos, per donar sensació d’unitat i elgància a la companyia. Tenint en compte les circumstàncies de la postguerra a París, no totes les noies s’haurien presentat prou ben abillades. (…)

París existencialista

“Arribàrem a París de nit sense un franc a la butxaca, i com que no sabíem on anar, pernoctàrem tres dies a l’Hôtel du Palais d’Orsay, adossat a l’estació del mateix nom, avui desapareguda. Per pagar la nota haguérem de recórrer a demanar per telèfon un avançament a l’agent de duanes que a Perpinyà ens canviava els talons en dòlars, que rebíem de Nova York, per francs. Al canvi de mercat negre, naturalment, el canvi oficial era una estafa.

Per sortir del pas, vam anar a la Caisse d’Espagne municipal, vulgarment anomenada Chez ma tante, amb unes joies de la Terry pensant que ens donarien una pila de francs, i no van voler ni mirar-les; en canvi, unes sabates negres, quasi noves, de pell de cocodril que m’havia  fet fer a Mèxic, van valorar-les en més del que jo havia pagat. En sortir de la Cassie  ens férem un tip de riure. (Entre parèntesis: aquelles sabates encara les guardo igualment noves).

Els vents de París no són favorables, per contra, els de Nova York amenacen tempesta: els editors insisteixen preguntant quan torno i jo temo que els quaderns de Bill Elliott, que era l’única entrada econòmica que tenia, se m’escaparien de les mans. Als nord-americans, que extenen el seu domini arreu del món, no els agrada que allò que és “seu” vingui de fora. Així que era la qüestió de tornar el més aviat possible a Nova York.

(…) Dels Estats Units ens arribaren notícies favorables, així que plegàrem veles, tornàrem a París i venguérem la moto. La feinada que ens esperava al meu taller de litografia de la Rue des Francs Bourjois és indescriptible. Veure aquell munt confús i desordenat de coses diverses, n’hi havia per tirar el barret al foc.

(…) A la matinada d’un dos de juliol entràrem a la badia de Nova York. L’estàtua de la Llibertat, sentinella solitària, amb prou feines acariciada pel sol naixent, s’aixecà solemne davant la clàssica estampa dels gratacels de Manhattan. Al moll, els familiars de la Terry, matiners, al peu de la passarel.la de desembarcament, ens esperaven, i l’un darrere l’altre els immigrants, carregant farcells i maletes, començaren a baixar a terra.

Quan al cap d’un temps tots havien deixat el vaixell, jo era l’únic que quedava retingut a bord, amb la Terry al meu costat i, al moll, tota la família inquieta i solitària esperant-se.  M’entrestant, els oficials d’immigració no sabien què fer-ne de mi, ja que el visat del cònsol dels Estats Units a París en el meu passaport era correcte, però segons el meu certificat militar espanyol, jo havia fet la guerra d’Espanya incorporat a les Brigades Internacionals, de manera que als ulls d’aquells oficials d’immigració jo era un roig espanyol, i aquell any la guerra freda contra la Unió Sovètica i la “caça de bruixes” del senador McCarthy, eren al seu punt culminant.

“What should we do with this guy?” es deien entre ells, fins que arribà un oficial superior i va dir-los que podien deixar-me desembarcar. Un sol resplendent s’aixecà sobre la ciutat i així Nova York ens donà a la Terry i a mi la benvinguda”.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s